ALAN DUFF és una col·lecció de 30 quaderns d'aventures de gènere policíac de format apaïsat. Però el que sorprèn d'aquesta sèrie és la seva ambientació i les seves fons d'inspiració força allunyades, les dues, del que era comú a l'Espanya franquista de l'època. És clar que en el mateix any de la seva sortida s'acabava el bloqueig econòmic que els aliats havien imposat a Espanya pel la seves implicacions amb els perdedors de la guerra. La guerra freda contra la Unió Soviètica obligava els Estats Units a augmentar les bases militars que tenia a Europa i Espanya era camp abonat per a implantar-les a canvi del reconeixement del règim franquista que, així sí, abandonava les salutacions braç enlaire, deixava les gorres falangistes a l'armari i obligava als més díscols a vestir-se amb americana i corbata.
Potser aquestes raons fan que a diferència de, per exemple Roberto Alcázar y Pedrín (1940), El Guerrero del antifaz (1944), El Capitán Coraje (1946), El Puma (1946). El coyote (1947), el Diablo de los mares (1947) i molts més -possiblement amb excepcions com Els inspector Dan (1947) o El Doctor Niebla (1948)- els personatges no siguin ja els prototips d'una societat ancorada en el passat i els protagonistes tinguin un caire més modern començant, fins i tot, per viure primer a Nova York i després a Londres.
A diferència de la majoria de les sèries d'aquella època ALAN DUFF no es basa ni en els quaderns en els què cada aventura conclou al final del quadern ni en aquelles interminables que al cap de més de dos-cents quaderns encara no se sap com acaben. En els 30 quaderns d'ALAN DUFF es narren un total de cinc aventures de diferent longitud. Els dibuixos de Julio vivas son eficaços i posats al servei d'una narració senzilla però directa. A mesura que els quaderns progressen es nota cada cop més la influència de dibuixants americans com Milton Caniff o Frank Robbins que utilitzen les taques negres fetes amb pinzell.
La sèrie comença presentant-nos Alan Duff, un policia que investiga la mort del seu amic metge, assassinat per que ha vist, i ha curat, el rostre d'un criminal que ha canviat la seva cara. A l'episodi següent Alan deixa la policia al rebre una herència que ha de compartir amb Thelma, una bonica noia rossa que des d'aquest moment serà inseparable del protagonista que, a la tercera aventura, haurà de ser rescatada d'una subtil vampirització. El desgast físic que això ha requerit fa que la parella busqui un merescut descans en un balneari de platja on tindrà lloc una aventura d'estil Agatha Christie. La darrera aventura, la més llarga, decau ràpidament i recull tots els tòpics de l'època.
La sèrie continua patint un dels problemes endèmic de tots els tebeos espanyols de l'època: la manca de detall en els interiors dels edificis, en els carrers, etc. És a dir tot el que omple les vinyetes i els hi dona una aparença d'ubicació i de realitat. És impossible distingir un carrer de Paris d'un de Nova York o d'un altre de Londres. És clar que aquest mal és una mica conseqüència del que estaven disposats a pagar els editors per la feina del dibuixant.