Si algú s'hagués atrevit a escriure un llibre, a Espanya l'any 1947, dient que la gent passava fam sota el règim franquista hauria acabat a la presó. I si a més a més hagués insinuat que per manca d'habitatges hi havia gent dormint sota els ponts, algun exaltat falangista potser s'hauria pres la "justícia" per compte propi. Josep Escobar ho va dir i repetir fins l'afartament. Per poder fer-ho, no només amb impunitat sinó, a sobre, rebent lloances va servir-se del còmic creant un personatge famolenc que va anomenar Carpanta. Fins que algú va obrir els ulls i va estar a punt de prohibir la seva publicació al·legant que a l'Espanya de Franco ningú passava gana. Ara, la paraula Carpanta forma part d'una frase feta, tens més gana que en Carpanta, tot un símbol del poder d'acceptació popular aconseguit pels creadors d'historietes.
Encara que, posteriorment les aventures de Carpanta van ser agrupades i publicades en forma d'àlbums els originals van aparèixer com a pàgines soltes amb histories auto conclusives dins les pàgines de la revista Pulgarcito publicada per Editorial Bruguera.
Dues són les qualitats que defineixen aquest personatge i el seu entorn: la primera i més important és l'entroncament amb la picaresca seguint una tradició secular de la literatura espanyola. Carpanta, qual un pigall qualsevol utilitza sempre totes les martingales al seu abast per poder omplir l'estómac. Igual però que el personatge literari anònim sempre té al costat algú o alguna cosa que el frustra.
La segona, potser implícitament e inexorablement unida a la primera, és la seva poesia. Una poesia sarcàstica que té present la norma brechtiana de que "primer és la pitança i segon la moral". Carpanta somnia en pollastres rostits però aquest era, els quaranta, el somni de la immensa majoria de la població espanyola. Van haver de passar encara uns quants anys perquè la gent pogués menjar pollastre al menys un cop a la setmana. En els anys de la postguerra el pollastre només es menjava el dia del sant, per Nadal i el dia de Festa Major. Per poder dur-se a la boca el que fos Carpanta somniava transformar-se en centaure quan veia que els cavalls menjaven o en una estrambòtica sirena mascle si d'aquesta manera podia engolir peixos.
I a més a més quasi mai treballava, només ocasionalment, l'hem vist fent de taxista o en altres treballs individuals. Una altra lacra d'aquella societat on el treball escassejava. No queda mai clar si no treballava perquè no volia o perquè no podia. El seu esperit de rodamón -un tipus molt mal vist per la policia franquista; recordem que estava prohibida la "vagancia y la mendicidad"- ajuda molt a donar una pàtina de llibertat a una de les obres més refrescants del panorama historietístic hispà.

El món del còmic