EL
JINETE DEL ESPACIO |
Autors:
José Mallorquí "José Carlos M." (guions)
i Francisco Darnís (dibuixos) |
Lloc
i data
d'aparició: revista El Coyote, 1947 . |
|
|
Encara
que es tracta de un còmic inspirat de manera indiscutible en el
primer Flash Gordon la diferència es manifesta ràpidament
per la vulnerabilitat del heroi. Si Flash és un ésser totalment
invencible aquest no és el cas de Carlos de Lara que es veu obligat
a demanar ajut per sortir de les dificultats en les què es posa.
Estem, però a l'any 48, en ple bloqueig econòmic i polític,
i el guionista és el mateix autor de El Coyote. Això vol
dir que tenim la vena espanyolista assegurada i que com a rerafons hi
ha sempre, a punt d'emergir, un cant a l'heroisme, la valentia, la noblesa,
l'altruisme i la cavallerositat dels conqueridors hispànics que
van conquerir mig món per a la corona de Castella i l'església
catòlica.
Enmig del desert del Sahara s'està rodant una pel·lícula.
A causa d'una tempesta de sorra, Carlos i l'operador cinematogràfic
es refugien en el que creuen un dels decorats i que resulta ser una nau
espacial vinguda a buscar armes antigues per portar a Ulus, una de les
llunes de Júpiter on hi ha una guerra entre diferents regnes. Com
és lògic els dos terrestres s'apunten a la perillosa expedició
perquè "un español no desprecia una oportunidad así".
La ingenuïtat de la història la fa divertida. Una nau espacial
tocada per un projectil cau cap el planeta fent primer una trajectòria
de tirabuixó per fer-ne, tot seguit, una encara més inversemblant.
En aquest tipus de tebeos les lleis de la física són olímpicament
ignorades i en el buit es poden fer girs de noranta graus, veure explosions
i no tenir cap problema ni per les acceleracions ni per la gravetat. Cosa,
però, que no cal retreure massa als autors atès que molts
anys més tard les pel·lícules de la sèrie
Star Wars fan, exactament, el mateix.
Com no podia ser menys a Ulus hi ha diferents espècies intel·ligents.
Però la principal encapçalada per la princesa Klea és
exactament igual a la dels terrestres. Al costat dels "bons"
hi ha també els homes-gos no massa intel·ligents però
d'una fidelitat a prova de bomba i una altra amb caps més semblants
als dels gats. Per a derrotar-los els malvats importen de la Terra milers
de desertors de la legió francesa acompanyats d'àrabs que
fan caure l'enemic en una gran emboscada. Davant d'aquesta situació
els protagonistes han de recórrer a solucions extremes: teletransportar
per medi d'una espècia d'aspirador gegant de gran potència
a vuitanta mil soldats de la legió espanyola comandats pel coronel
Martínez que, en poques pàgines, aconsegueixen la victòria.
És un exemple del que s'entenia com a ciència-ficció
en aquella època. Podia haver estat un còmic de guerra o
un western en el que veiéssim els blanc lluitar de manera contínua
contra els pells roges. Només el fet de situar-ho en un altre planeta
i canviar el color de la pell li canviava la classificació temàtica.
I, malgrat tot, l'èxit de públic va ser considerable. Tant
que fins i tot, insòlitament en aquell temps, es va fer una reedició
en format monogràfic.
|