El maig de l'any 1977 escribia, en el primer número de la revista Trocha, "Paracuellos del Jarama -títol genèric amb el que am referiré, per ser el primer episodi, a la darrera sèrie de Carlos Gimenez- és probablement la primera que reconcilia la historieta espanyola amb la cultura". Encara que de fet Paracuellos no era el primer episodi -ho era Carretera de Argón- el nom va fer fortuna i els successius àlbums s'han publicat tots amb aquest nom. PARACUELLOS és un magnífica reflexió, sustentada per una excel·lent tècnica narrativa, sobre el món de la infància en un context repressor dominat per una església obscurantista i un estat feixista. Els nens que, per diferents causes, s'han vist apartats de l'àmbit familiar, són les víctimes més indefenses en les mans d'un sistema que imposa una educació paramilitar, fanàtica, doctrinària, irracional i terrorífica a canvi d'una miserable compensació d'aliments que en prou feienes garantien els mínims. Un sistema que obliga els nens a cercar les sobres dels seus "educadors" en els cubells d'escombreries i els obliga a fer la migdiada estesos al pati de pedra sota un sol estabornidor. Aquesta és la infància que durant uns anys va viure Carlos -Pablo, en el còmic- en les institucions falangistes de Auxilio Social. Una situació semblant a la que van viure tots els nens de la dècada del quaranta amb la petita però important diferència, que la majoria tenien el consol de la seva familia fora de l'àmbit escolar. Nens que vivien dins un sistema incapaç de resoldre els problemes més elementals precisament per estar basat en la negació de l'existència d'aquest problemes. L'educació es va deixar en mans de l'església i amb quotes de pagament. Les families que no podíen pagar-les es quedaven al carrer o eren tancats en una espècie de presons anomenades Hogares. De vegades pot semblar que el dibuix de Carlos és excessivament tou per descriure la crueltat de la història narrada. Cal tenir en compte primer que malgraat tot sempre queda un sentiment de nostàlgia quan algú explica la seva infància però també que sense aquest tractament la sèrie seria tan dura que dificilment seria suportable. La ironia i la tendresa que fa servir l'autor ens ajuden a digerir un dels còmics més durs que s'han fet mai sobre el sistema educatiu del franquisme. És possible justificar d'alguna manera l'angoixa, la soletat, la fam, la sed i el terror d'uns nens que han de suportar la corrupció, el sadisme, la crueltat i el fanatisme dels seus zeladors?