CAROLINE BALDWIN
Autors: André Taymans (guions i dibuixos). Bruno Wesel (color)
Lloc i data d'aparició: Bélgica, 24 de novembre de 1999. Editorial Castermaan

Caroline Baldwin és una investigadora privada d'acendència indígena canadenca. La seva aparença quan va vestida ens fa pensar quasi més en un noi adolescent que en la preciosa dona que es manifesta cada cop que es despulla, cosa que potser fa massa sovint. Caroline no estalvia ni el sexe ni l'alcohol. El cinema, la novel·la negra i el còmic americans ens tenen acostumats a uns models de detectiu que sempre, utilitzant els procediments que calguin, acaben aconseguint els seus objectius. No és pas el cas de la nostra protagonista que, sovint, veu fracassar les seves investigacions o, com a mínim, no acabar satisfent-la a ella ni a la resta de tots els implicats.
La majoria d'àlbums son aventures sense continuïtat. Per tant amb personatges completament nous. Això inclou, fins i tot, els companys sentimentals de Carolina que canvia de company de llit més d'una vegada cada poques pàgines. Estem lluny del estereotip d'una Diana Palmer núvia perpetua i verge del Phantom.
Cal dir, a més, que tan aviat la veiem al seu habitatge de Nova York com a les muntanyes del Canadà on viuen el seu avi i d'altres parents en una reserva india.
La sèrie no defuig acusar de pràctiques delictives als cossos policiacs tant dels Estats Units com de Canadà. S'inoculen elements radioactius a algunes persones, sense el seu consentiment, per estudiar la capacitat de resistència del cos humà a la radioactivitat i es mata a gent innocent, infants inclosos, per impedir que algú pugui explicar la veritat. D'altra banda alguna vegada la història que narra té afinitat a determinades causes polítiques.
Els guions son interessants, ben construïts, amb ritme i la dosi suficient d'intriga. En els dibuixos Taymans, a la meva manera de veure, se'n surt força bé amb els paisatges urbans i és un molt bon dibuixant dels paisatges de la natura però no acaba d'encertar en les figures humanes i, sobre tot, en els moviments. És clar que ell evita els problemes recorrent sempre que pot a posicions estàtiques. Potser massa vegades a primers plans que dibuixa persones. En canvi té molt assumida la cultura cinematogràfica a l'hora d'enquadrar des de diferents posicions per planificar les pàgines. Es note que gaudeix dibuixant els desplaçaments. A l'aventura "Free Tibet", per exemple, hi ha fina a tres pàgines sense ni un sol diàleg; només els diferents paisatges del recorregut.

El món del còmic
Toni Segarra