PARACUELLOS
|
Autor:
Carlos Giménez (guions i dibuixos) |
Lloc
i data
d'aparició: Espanya, 19476. Revista Muchas Gracias i
revista Yes |
|
|
El maig de l'any 1977
escribia, en el primer número de la revista Trocha, "Paracuellos
del Jarama -títol genèric amb el que am referiré, per
ser el primer episodi, a la darrera sèrie de Carlos Gimenez- és
probablement la primera que reconcilia la historieta espanyola amb la cultura".
Encara que de fet Paracuellos no era el primer episodi -ho era Carretera
de Argón- el nom va fer fortuna i els successius àlbums s'han
publicat tots amb aquest nom. PARACUELLOS és un magnífica
reflexió, sustentada per una excel·lent tècnica narrativa,
sobre el món de la infància en un context repressor dominat
per una església obscurantista i un estat feixista. Els nens que,
per diferents causes, s'han vist apartats de l'àmbit familiar, són
les víctimes més indefenses en les mans d'un sistema que imposa
una educació paramilitar, fanàtica, doctrinària, irracional
i terrorífica a canvi d'una miserable compensació d'aliments
que en prou feienes garantien els mínims. Un sistema que obliga els
nens a cercar les sobres dels seus "educadors" en els cubells
d'escombreries i els obliga a fer la migdiada estesos al pati de pedra sota
un sol estabornidor. Aquesta és la infància que durant uns
anys va viure Carlos -Pablo, en el còmic- en les institucions falangistes
de Auxilio Social. Una situació semblant a la que van viure
tots els nens de la dècada del quaranta amb la petita però
important diferència, que la majoria tenien el consol de la seva
familia fora de l'àmbit escolar. Nens que vivien dins un sistema
incapaç de resoldre els problemes més elementals precisament
per estar basat en la negació de l'existència d'aquest problemes.
L'educació es va deixar en mans de l'església i amb quotes
de pagament. Les families que no podíen pagar-les es quedaven al
carrer o eren tancats en una espècie de presons anomenades Hogares.
De vegades pot semblar que el dibuix de Carlos és excessivament tou
per descriure la crueltat de la història narrada. Cal tenir en compte
primer que malgraat tot sempre queda un sentiment de nostàlgia quan
algú explica la seva infància però també que
sense aquest tractament la sèrie seria tan dura que dificilment seria
suportable. La ironia i la tendresa que fa servir l'autor ens ajuden a digerir
un dels còmics més durs que s'han fet mai sobre el sistema
educatiu del franquisme. És possible justificar d'alguna manera l'angoixa,
la soletat, la fam, la sed i el terror d'uns nens que han de suportar la
corrupció, el sadisme, la crueltat i el fanatisme dels seus zeladors?
|