RED
DIXON |
Autors:
Joaquim
Berenguer Artes (guions)
i Juan Martínez Osete (dibuixos) |
Lloc
i data
d'aparició: Quaderns Editorial Marco, 1954 . |
|
|
Red Dixon és un
patruller de la Policia de l'Espai, organitzacióque te la seva
base a la Terra sota el comandament del general Hillman. De fet tota la
iconografia de la sèrie ens recorda que qui mana en el nostre planeta
són els nord-americana: les insígnies, els logotips de les
naus espacials, els cascs, uniformes i armament estan inspirats amb tota
mena de detall dels que utilitzava la policia militar dels marines
que, en el temps en que es va fer el còmic, passejaven sovint pels
carrers de Barcelona. De manera semblant a la resta de tebeos d'aquella
època els dibuixos són plans, sense detalls ni fons que
compliquéssim la seva realització i amb molt pocs recursos
pel que fa a planificació i muntatge. Cal afegir a més que
el dibuixant abandona aviat el seu intent inicial de ajudar al lector
a distingir els estris utilitzats pels habitants dels diversos planetes
posant de manifest les diferències entre les tecnologies emprades
i acaba barrejant-les de tal manera que el que fa és provocar major
confusió. No es pot pas dir que els guions siguin gaire millors:
l'heroi cau repetitivament en un perill darrera d'altre i sempre se'n
surt a base de garrotades i mastegots encara que per fer-ho hagi de lluitar
contra tots els habitants del planeta. I, malgrat tot, RED DIXON fou una
de les sèries més populars i més llargues entre les
dels tebeos espanyols de ciència-ficció. Probablement la
simplicitat de la sèrie, sense complicacions temàtiques
ni trames laberíntiques, va facilitar el seu consum per part d'una
població amb un nivell cultural molt baix que, a més a més,
vivia en un context raquític de pobresa intel·lectual i
científica conseqüència de l'emigració forçosa
de les ments més lúcides del país. I, de passada,
va contribuir bastant a imposar l'idea de que la ciència-ficció
era, bàsicament, una lluita de l'espècie humana front als
possibles éssers intel·ligents de planetes sovint més
avançats que no se sap per quina estranya raó s'entossudeixen
a envair-nos.
|